Enmig d'aquest procés de Memòria, a tu t'hem vist com la migrant que no va migrar. Com ha estat per a tu créixer entre dues cultures, la catalana i la peruana?
He viscut tota la meva vida a Barcelona, però sempre he sentit que, d'alguna manera, no encaixava del tot. Créixer entre dues cultures, la peruana dels meus pares i la catalana del meu entorn em va deixar a vegades en terra de ningú. No era completament d'aquí ni d'allà. És un sentiment difícil d'explicar, com si les meves arrels tiressin cap a un lloc que mai vaig arribar a conèixer del tot, i al mateix temps, la terra on vaig néixer no m'acceptava completament.
Quina importància ha tingut en la teva vida la història del teu besavi que va emigrar de la Xina al Perú?
La història del meu besavi, un metge que va deixar la Xina per a començar de nou al Perú, ha estat sempre un ancora en la meva vida. Encara que mai vaig conèixer aquesta part de la història familiar de primera mà, sempre he sentit que el seu esperit de fortalesa i adaptació corria per les meves venes. Però, al mateix temps, aquesta narrativa també em recordava el que em faltava: la connexió directa amb una part de mi que mai vaig viure. Mentre els meus amics celebraven tradicions locals, jo em preguntava on encaixava jo amb les meves arrels llatines.
Com et va influenciar l'ambient familiar a casa, especialment les tradicions llatines?
Vaig créixer entre menjars familiars que semblaven no tenir fi, plats que desbordaven amor i alegria. El meu pare, en particular, em va ensenyar la part més espontània i divertida del món llatí. A casa, les festes no eren festes sense música, menjar en abundància i per descomptat… molt glop. Però, encara que aquesta part de la meva vida era vibrant i plena de color, sentia que hi havia una mica més a descobrir en mi.
Com has gestionat les expectatives dels teus pares?
Els meus pares, com molts altres immigrants, tenien expectatives per a mi. Volien que seguís el camí tradicional: treball estable, matrimoni, fills... el paquet complet. Però jo vaig triar un camí diferent. Vaig deixar enrere la seguretat d'una ocupació fixa per a emprendre el meu propi negoci, i vaig prendre la difícil decisió d'acabar una relació llarga que ja no em feia créixer. Aquestes decisions no van ser fàcils, però em van ensenyar a seguir el meu propi camí, fins i tot si a vegades això significava caminar sola.
Després de tot el recorregut què has après sobre tu mateixa?
Al llarg de la meva vida, he après que ser diferent no és una feblesa. Les meves lluites personals, des de les relacions fallides fins als moments en els quals em sentia perduda, m'han ensenyat a trobar la meva força interna. Encara que no he fet un viatge físic a un altre país, he recorregut un viatge intern profund. He après que a vegades, les majors travessies no són geogràfiques, sinó emocionals.
La meva història és una d'esperança. Perquè al final, ser migrant no és només travessar fronteres físiques; a vegades, és navegar per les emocions, les expectatives i els desafiaments que venen amb ser part d'una cosa més gran que un mateix.
Quin missatge tindries per a qui migra?
A totes les dones que avui lluiten per adaptar-se a una nova vida a Espanya, vull dir-los que, encara que a vegades se sentin diferents, igual que jo, el seu camí també està ple de recompenses que un dia descobriran. La clau és seguir endavant, fins i tot quan l'horitzó no estigui del tot clar. Al final, aquesta diferència que senten pot convertir-se en la seva major fortalesa.
