En 1998 vaig sortir de Mèxic perquè estava fins als nassos. Després de 9 anys, el meu festeig no es concretava i me'n vaig anar a França. En aquells dies, la meva germana major havia mort i havia estat acompanyant al meu papà en la seva depressió. Quan vaig veure que estava millor, em vaig anar per a França, on ja vivia la meva germana menor. L'avi del meu avi era del sud de França, de la Catalunya Nord, molt al nord. Em vaig anar a treballar dizque de dama de companyia d'una senyora major, però va ser terrible, vaig plorar tots els dies que vaig ser aquí. Jo venia d'una bona família: a casa sempre teníem algú que ens havia ajudat. Vaig viure dues setmanes amb ella, encara sort, que m'hagués assecat. Llavors em vaig anar a la Bretanya, on vaig estar uns 9 mesos, treballant en un restaurant mexicà i una francesa em va ensenyar a fer tamales! Va ser tota una experiència i vaig aprendre un munt. Vaig tornar a Mèxic per poc temps i vaig tornar a França, quedant-me amb uns amics. De nou vaig tornar a Mèxic i em vaig rebre (per fi) de la meva llicenciatura, Disseny d'Interiors, pensant quedar-me a viure a Europa. Em vaig anar a viure amb un noi a París, però a l'any més o menys em va dir “adeu i molt bones”. Em vaig mudar a un pis de 18 metres quadrats. No sé com vaig sobreviure: encara que sembli mentida, compartia pis, cuidava nens… no tenia diners, però ho tenia tot, vaig aprendre moltíssim.
Em vaig posar a treballar en una empresa que tenia relacions amb Espanya. Em van convidar a Barcelona: vaig arribar, vaig veure les Rambles, vaig baixar fins a la mar, ví el dic… era com Veracruz! Vaig descobrir el Gòtic i era Guanajuato! Dos llocs que sempre m'han encantat del meu país: “d'aquí soc”, em vaig dir. Vaig fer entrevistes de treball i em vaig tornar al juliol per a quedar-me a casa dels papàs d'una amiga. Vaig arribar molt primerenc un diumenge i en el bar, arriba un client demana un cigaló i jo no dono crèdit cafè amb alcohol a les set del matí!, tothom fumant… guacala… aquestes coses que et xoquen. La mamà de la meva amiga em va dir “tu mateixa” i, jo vaig pensar que això era molt agressiu, vaig pensar que m'estava tirant. En realitat, volia dir-me que podia quedar-me el temps que volgués. Però són coses que et passen, que vas aprenent, la manera d'expressar-se. Vaig estar movent-me fins que finalment vaig trobar un pis amb una altra mexicana, a la setmana següent vaig trobar treball i a la següent, al meu marit. Al mes de ser aquí, es va donar tot. Era el 2002. Aquí mai he arribat a treballar dels meus estudis, però al meu país sí.
Ulisses, en partir, va deixar enrere a Penélope i Telemaco. A qui i a què vas deixar tu?
Quan et mous, sempre deixes coses enrere. Per exemple, quan em vaig mudar de França a aquí, vaig deixar que: podia haver continuat amb la formació en Disseny d'Interiors perquè m'havien acceptat en una escola. Quan vaig partir de Mèxic a França, vaig deixar enrere la comoditat de la meva casa, la tranquil·litat… Allà no havia de preocupar-me per res perquè ho tenia tot resolt i si passava alguna cosa, ho feien els meus pares. L'haver de fer i resoldre constantment va ser el pitjor de migrar. Perdre el meu jardí, en el qual cabien 100 persones per a fer festa, sentir els grills en la nit… Sempre vaig ser una privilegiada: els meus papàs van treballar molt, vaig tenir bones escoles, vaig tenir de tot i quan vaig voler. Fins i tot viatgem un munt, no era tan comú viatjar per tot el país. Em recordo sortir molt primerenc, veure començar el dia des de la part posterior del cotxe… conec 27 dels 32 estats de la República! i molts racons de França. Trobo a faltar els privilegis que tenia per ser una filla de papà i sobretot ho va trobar a faltar a ell.
Els antics mariners van creuar oceans amb vaixell, muntanyes a cavall, deserts en camell... El viatge de la dona migrant el fa amb el seu cos i gràcies a ell. Aquest registra canvis, transformacions, sofreix amb els quilòmetres… Què ha passat amb el teu?
Com he perdut tantes coses, en robatoris o mudances, en el desnonament, viatjo amb res. El que porto amb mi són cicatrius del cor que no es veuen.
Quant al cos, al que es veu, el viatge també es nota: potser el fet d'haver engreixat o aprimat, el va i ve per la tristesa. I, quan el meu papà va morir, em vaig fer un tatuatge, amb el seu nom de quan era torero: filigranes. Ell odiava els tatuatges. Com creïs… però quan vaig estar a Mèxic, dos o tres dies abans de tornar, m'ho vaig fer. El meu cos, la meva decisió. Li vaig escriure per Facebook, ho faig moltes vegades: “sé que no t'agradarà, però tu tampoc em vas esperar per a partir i a mi no em va agradar.
Migrar té una mica d'aposta. Què has guanyat i perdut en aquest viatge?
Jo era una super maduixa. He canviat moltíssim. M'he anat transformant: en la meva ideologia, en la meva manera d'entendre la religió o de viure… Jo crec que, si ets una bona creient, segueixes les lleis cristianes, només pots ser socialista. No pot ser d'una altra forma. Si segueixes les lleis de Déu, no hi ha una altra. És normal que ara sigui d'esquerres i la meva mamà no ho entén. M'he tornat super feminista. Hi ha molta gent que m'ha deixat de parlar per la meva ideologia. Vaig aprendre a triar les meves batalles: ja no em barallo. La gent ja no se'm tira damunt, quan em veuen, es diuen “ai ai que em contestarà”. Ja no fa falta que ho faci.
Has travessat tempestes: t'has enfrontat a dificultats i obstacles. Quins han estat?
Res va ser difícil per a prendre la decisió de partir: estava molt cansada, farta de tot i necessitava sortir. Tocar el dos, posar la meva ment clara per a veure què anava a fer amb aquest nuvi… Em va venir bé: vaig decidir acabar perquè sabia que no era viable.
Però durant el viatge si vaig enfrontar tempestes. El més difícil va ser quan va morir el meu papà. Estava a Barcelona. Estàvem per arribar a Mèxic per a acomiadar-nos i no ho vaig poder aconseguir: jo deia “papi no et vagis”. Ell complia anys el 30 de juliol i jo tenia el meu bitllet per al 5 d'agost. Em deia “filla que no arribaré per a mi compleix”. Això és el més difícil de l'últim viscut.
Però abans també va haver-hi coses difícils. Per exemple, en el 2008, un company de la prepa em va oferir treball allà, cobrant el mateix sou que aquí. Tota la família ens vam anar per a Mèxic i vivim uns 8 anys amb el meu espòs i amb la meva filla Andrea. El millor hauria estat no anar però les coses passen per alguna cosa. Vivim a casa dels meus papàs. La van perdre i jo vaig viure el desnonament. Ni al meu pitjor enemic li desitjo això: perdre la teva casa. Potser per això vaig ser aquell temps en realitat: per a poder ajudar als meus pares en aquest moment que per a ells va ser molt dur. Durant molts anys, quan parlava d'això plorava. Em va costar moltíssim. Uns amics romanesos em deien que el socialisme els va fer perdre la seva casa i jo els deia “doncs sí, el capitalisme la hi va fer perdre als meus papàs”. Vaig aprendre que la vida és una ruleta: a vegades et toca estar a dalt i a vegades, a baix. El més coherent per a poder viure és ser humil. Amb aquest amic també va ser terrible en aquell temps: volia baixar-me el sou i li vaig dir que no. Llavors vam ser a plet legal, després vaig muntar una empresa. Jo portava ja molts anys i acostumada a la manera d'aquí. Encara que conec Mèxic em va costar molt tirar. Em vaig embarassar de la segona filla i volia que naixés a Barcelona. Em vinc i em quedo un any, torno i tanquem l'empresa. Em torno definitivament a Barcelona perquè tot va començar a ser un embolic. Sofria per les meves filles. Li vaig dir al meu marit que em tornava i vam tornar, a primers d'octubre, i al desembre tenia treball. Sabia que Barcelona no m'anava a fallar i no em va fallar.
Va haver-hi un moment abans de casar-me que em vaig quedar sense casa, sense treball… i em vaig dir: “què faig aquí? Dono fins a fi d'aquest mes i si no trobo una cosa o una altra… em vaig i bye”. Em va parlar un amic francès: deixem el nostre pis a Gràcia, al carrer Verdi, un àtic… Un luxe! T'interessa? Clar!! Aquí vaig estar, vam estar 5 anys. Se'ns va acabar el contracte i va ser quan ens vam anar per a Mèxic però no per a quedar-me a viure.
Sempre hi ha un far que ens manté entre les ones. Quins són els teus superpoderes?
Estic segura que el fet de parlar fins amb les pedres, per a bé o per a mal, m'ha ajudat en aquest viatge de vida. Soc una pocavergonya. També m'ha mantingut en marxa que mai m'ha fet por a llançar-me al rodo. Ja som aquí de totes maneres: pitjor no pot ser. Continua nedant, és el meu lema, a la meitat d'una tempesta.
Què has après al llarg del viatge?
En aquest viatge del viure, vaig aprendre que soc resilient. I no vaig creure que ho fos tant.
La gent em diu que soc valenta i forta i jo no ho considero així. He après a veure'm amb altres ulls a mi mateixa i a no enutjar-me amb tothom. Si ho estic amb tu, amb tu només. No tot Déu paga pel que va fer una persona. He après a ser mamà. Les meves filles m'han donat molt. Eren una cosa que jo desitjava.
He après que el patriarcat i el masclisme són globals, no sols es donen a Mèxic. En tots costats hi ha mascles que es creuen amb tot el dret a ser-ho. També hi ha molt bona gent i que no necessàriament has de tenir estudis per a ser alguna cosa o algú. Diuen que l'amor i els diners no es poden amagar. Jo crec que l'amor i la veritat no es poden amagar. Tan bo com fas, també el dolent, se't retorna, d'una forma o una altra. Quan alguna cosa passa, és per una raó.
Al nostre voltant, sempre hi ha uns altres. Des que vas decidir migrar, qui han estat els teus aliats i els qui els teus enemics a l'hora de portar endavant aquest desig?
Els meus papàs sempre ens han animat a viure. Malgrat no estar d'acord en tot, ens comprenien. Em deia el meu papà: “no m'encanta filla però ja ets aquí, orale”. Ells sempre han estat de cerca, llança't. Les meves germanes també m'han salvat moltes vegades, sempre m'han recollit feta trossos o com sigui que estigui.
La veritat és que he tingut molts angelets, persones que m'he trobat en el camí, i m'han ajudat. “Tira cap allà, és per aquí” m'han arribat senyals.
Potser en el seu moment algun amic o amiga va tractar de desanimar-me perquè no viatgés però com sempre he estat molt curiosa, no he fet cas i he seguit. De fet, quan els he fet cas, no m'ha anat bé. Haig de seguir el meu instint, el tinc clar.
Quin és el teu Ítaca, aquest port al qual somies amb arribar o ja has arribat?
El port al qual vull arribar ha canviat al llarg del temps.
Ara el meu objectiu és sobreviure. Va haver-hi un moment en què volia ficar-me en política i fer carrera. M'agrada, soc bona parlant, a la gent li agrada i crido l'atenció. A mi m'agrada el públic i animar-los, però el vaig deixar, encara que potser és per un temps. Vull fer un llibre, des de fa anys, i posar un negoci, però no acabo d'aterrar-lo perquè no dependria només de mi, necessitaria més gent. I això és complicat perquè jo puc venir amb molts ànims i els altres, no. Ja arribarà la persona. M'estic preparant i estudiant moltes coses. Em fa falta viure encara, coses, però sé que el meu port ja és aquest, la ciutat en la qual viu, on han nascut les meves filles.
Homer va cantar les gestes d'Ulisses en l'Odissea… Com vols tu ser recordada?
A la meva filla Andrea, fa temps, li he dit que quan mori “vull que els donis a tothom en la vetlla tequila i vi, posis mariachis, que la gent entre comptant una xafarderia, un acudit, que ballin. I que els lliuri una taronja o un plàtan, dient-los “la meva mamà diu que encara morta la hi pelen” No sé si arribaré a ser algú que surti en la Wikipedia però sí que diguin “el velorio de Meche va ser el millor velorio al qual vaig ser”.
Sé que hi haurà alguna persona que digui que tia més pesada, però sé que hi haurà gent que reconegui que intent ser bona persona, que recordaran que era faceciosa o que bona era fent allò… Està bé. Encara que realment no espero de la gent res. Recorda, ‘me la pelen”
