Vaig sortir de l'Argentina en el 2014. Aquest agost han estat deu anys. Me'n vaig anar a Colòmbia amb un passatge d'anada. Per què ho vaig fer? Aquesta resposta la vaig descobrint al llarg dels anys. Per ganes de món, per viure una experiència diferent en un altre país. En aquest moment jo estava estable a l'Argentina: treballava en la meva professió com a editora de vídeo i fotògrafa, tenia la meva casa... però em sentia avorrida, estancada. Així que, d'una banda, ho vaig fer per set d'aventures, encara que amb el temps m'he anat donant compte que hi havia temes més personals també. Vaig marxar uns dies abans del meu 27 aniversari. Vaig viure a Bogotà uns deu mesos i d'aquí em vaig anar directe a Països Baixos, per amor, o més aviat, per fantasies romàntiques. També, d'assegurança, per continuar l'aventura viatgera. Em vaig quedar 3 anys allí (encara que l'amor va durar la meitat de temps). Països Baixos em va donar l'oportunitat de viatjar moltíssim al voltant del món i conèixer més de 30 països. Li estic molt agraïda. Però era una societat molt freda, molt aliena. Estranyava Llatinoamèrica, encara que volia continuar vivint noves experiències. Així que no vaig tornar ni a l'Argentina ni Colòmbia. Em vaig anar per a Cuba.”
Què em va portar a Cuba? De nou el romanticisme, però aquesta vegada no tenia a veure amb relacions amoroses. Cuba és coneguda per la seva riquesa cultural, la seva música, la seva fascinant història i clar també les seves platges. I sent jo una amant de la cultura i l'estiu, Cuba sonava a un gran pla. No negaré també que venia cansada d'una Europa del nord molt neoliberal i individualista i que la nostàlgia llatinoamericana i els somnis revolucionaris em van fer pessigolles. Va ser una experiència bastant diferent de la imaginada. Vaig viure 3 anys intensos a l'illa, però agraeixo haver tingut l'oportunitat de conèixer-la des de dins. Em va ensenyar també a entendre una mica més Llatinoamèrica com a regió, i he adquirit molt de creixement personal i fortalesa.
Finalment va arribar Espanya. Avui porto 3 anys en la península i per experiència diria que aquest és el meu cicle de canvi. Però aquesta vegada sento que el cicle recentment comença. O potser està començant un nova etapa, però dins d'aquest mateix territori. Un cicle que ja no em porta a volar sinó a tirar arrels. Per primera vegada fantasio amb la idea d'una casa pròpia, i aquesta idea ha nascut a Barcelona. Barcelona és una bona combinació de tot el que soc, del que vaig ser i un escenari ideal per a continuar construint aquella Maca que vull ser.
Quan partim, ens aferrem a un objecte com a memòria, un amulet per a la sort…
Quan vaig decidir marxar, una amiga em va donar una arracada que era una manito de poder. Em va dir que era perquè m'acompanyés durant el viatge. La manito segueix amb mi 10 anys després encara que ara li dono menys bola. Però em va servir molt d'amulet sobretot en els primers temps.”
Ulisses, en partir, va deixar enrere a Penélope i Telemaco. A qui i a què vas deixar tu?
Família, amics, la meva cultura, el meu lloc de pertinença... però també uns patrons i sistemes de creences que no volia per a la meva vida. Vaig anar a buscar altres possibilitats de relacions, estava segura que el fins llavors conegut no era l'única possibilitat. Soc molt aventurera, m'agrada la diversitat, el nou i desconegut però també em considero una gran banderera de la meva pròpia cultura i idiosincràsia: amo el meu país, vaig néixer el dia que se celebra la fundació de la meva ciutat, ballo tango, toco el bandoneón, obvi que tom mat, m'encanta ajuntar-me a xerrar i filosofar per hores: soc una persona molt travessada per la meva terra. Vaig abraçar l'aventura perquè sinó m'era molt dolorós deixar tot això enrere. De fet, em vaig anar amb el meu bandoneón i tant a Colòmbia com en Països Baixos vaig buscar un professor, la qual cosa és difícil de trobar, perquè és un instrument poc usual anés de l'Argentina.
Aquest va ser un gran cost d'emprendre viatge: deixar de viure submergida en una cultura de la qual em sento molt orgullosa de ser part.
La migració és un treball 24/7. Començar una vida de 0 requereix molta energia. Des de conèixer els carrers, per a anar del punt A a el B. Només això et porta més temps i major demanda d'energia que en el teu barri de tota la vida. Si a més la llengua és diferent... la cosa es complica encara més. La migració és un treball costós que fa que altres esferes de la vida rebin menys energia i disponibilitat. I al meu a la llarga va portar a deixar de tocar el bandoneón.
Els antics mariners van creuar oceans amb vaixell, muntanyes a cavall, deserts en camell... El viatge de la dona migrant el fa amb el seu cos i gràcies a ell. Aquest registra canvis, transformacions, sofreix amb els quilòmetres… Què ha passat amb el teu?
D'aquest viatge, m'emporto els cabells blancs -encara que les tindria igual si m'hagués quedat però em recorden el temps que porto migrant- i una hèrnia discal. Diuen que per carregar pes. Es refereix a una qüestió física però jo crec que també és simbòlica. El cos sempre va ser per a mi un gran missatger: quan el cos comença a parlar-te d'aquesta forma és perquè veniu esquivant molts senyals fa estona. És com una alerta vermella. “Si no entendés o no queres veure, el cos comença a cridar i a manifestar allò que no va bé”.
Molts aprofiten els viatges per a emportar-se un tatuatge de cada lloc. Jo, per contra, tots els tatuatges que porto me'ls vaig fer a l'Argentina. No m'he tornat a fer cap. És curiós. Fins i tot hi ha alguna part al meu cap que pensa “ara que torno al meu país, aprofito per a fer-me un”.
Migrar té una mica d'aposta. Què has guanyat i perdut en aquest viatge?
Crec que tot és guany. Un munt de sabers… i sabors! Des de menjars i balls fins a paraules i codis nous. Vaig aprendre a ballar salsa a Colòmbia i vaig haver de reaprendre a Cuba. Es balla molt diferent! En Països Baixos vaig aprendre alguna cosa que m'agrada molt: “anar de front, al punt, sense voltes”. Ja ho portava però aquest país em va permetre expandir-lo. Vaig ampliar el meu coneixement en noves formes de vida, maneres d'entendre el món, les societats i les relacions. Com deia abans, tot va ser guany.
I en tal cas, més que perdut, he deixat anar. Vaig deixar anar coses que ja no necessitava: mandats, relacions no sanes.
Has travessat tempestes: t'has enfrontat a dificultats i obstacles. Quins han estat?
El més desafiador és la solitud. La falta d'una xarxa de contenció. Estranyes viure dins dels teus mateixos codis i envoltada de persones que han crescut amb tu. El curiós és que ara, després de tants anys migrant en cultures tan diverses, en tornar a casa em sorprèn estar envoltada de la meva pròpia idiosincràsia. Encara que també percebo una certa distància, producte de tot el que em vaig anar portant d'aquestes cultures. Soc i seré primer i per sobre totes les coses argentina, si. Però hi ha una partecita del meu cor a Colòmbia, en Països Baixos, a Cuba i a Espanya, i aquí sento que puc viure una mica de tot això alhora.
Sempre hi ha un far que ens manté entre les ones.
El meu ha estat escriure. Tinc diaris íntims de tota la meva vida i són el més important que tinc. Els rellegeixo per a saber qui era en determinat moment. La memòria és boja i una mica traïdorenca: tergiversa, es contamina del que vas vivint, els records es van dispersant... el diari et torna a centrar. Em ‘autoinvestigo’.
Què has après al llarg del viatge?
Jo tenia la intenció de viatjar des de feia molts anys. Però no m'animava sola. D'alguna manera necessitava un “ancora” per a animar-me a fer el pas: una persona coneguda, un treball, alguna cosa que m'atallés. Colòmbia com a destí va ser molt casual. Un amic -que havia marxat feia un any enrere- em va contar que en el seu treball buscaven editor de vídeo, vaig fer l'entrevista i vaig quedar. En 20 dies vaig buidar la meva casa a l'Argentina i em vaig anar. Vaig fer molts moviments en aquests anys –Països Baixos, Cuba, un llarg viatge per Àsia sense passatge de tornada- però l'única vegada que vaig poder mudar-me sense res que m'esperés de l'altre costat va ser quan vaig arribar a Barcelona. L'ancora era Barcelona mateixa, on jo volia -i vull- viure. Després de diverses experiències he après que en realitat no necessitava res ni a ningú. Que tinc la capacitat de resiliència i adaptació a diferents escenaris i la força per a reinventar-me i fer-me un lloc on vulgui que vaig. Mirant en retrospectiva avui puc dir que he sabut surfear ones molt diferents. Vaig aprendre molt en solitud, la qual cosa és un gran desafiament però aquí és quan veritablement aprens qui ets, què vols, que és teu i que va ser adquirit i ja no necessites. És a dir, els temps de solitud viatjant per noves cultures et permeten expandir la ment i arribar a una de les grans missions que tots tenim en la vida: conèixer-se a un mateix.
Haver pogut veure el món des de tants llocs diferents m'ha donat una perspectiva empírica més clara. El coneixement a través de la pròpia experiència i la posada en pràctica. Entendre les idiosincràsies: m'ha encantat ficar-me de ple als pobles, m'ha donat perspectiva.
He après també a mantenir la intuïció activa i desperta. Hi ha una dita que diu “on fossis fes el que veiessis”. I si que ho he fet, però mantenir activa la intuïció va ser la clau per a saber fins on alguna cosa era bo per a mi o no. És una eina clau per a conèixer quin és el desig personal i quins són costums socials adquirits però no desitjades. En situacions que no he escoltat la meva intuïció, m'he penedit. Al final tot és aprenentatge però podria haver-me evitat alguns moments desagradables si hagués escoltat des del primer moment que per aquí no era.
Al nostre voltant, sempre hi ha uns altres. Des que vas decidir migrar, qui han estat els teus aliats i els qui els teus enemics a l'hora de portar endavant aquest desig?
Els mandats solen ser els enemics del desig i la cerca personal. I el difícil és que viuen dins d'un i moltes vegades és una mateixa qui acaba repitiendolos. Els mandats són patrons, repeticions i viatjar és viure una cosa diferent cada dia. Llavors t'ajuda a veure'ls més clarament, qüestionar-los i derrocar-los.
El tribalisme pot ser un enemic. És una tendència natural de qualsevol societat en general, encara que en algunes es dona més forta que en unes altres. Travessar aquestes barreres amb resiliència, adaptar-se, va anar a vegades desafiadora. Tant en el fora com dins.
Els aliats han estat molts: Manu principalment, el meu amic que em va aconseguir aquell treball a Colòmbia que em va fer fer el salt a viatjar. Anys més tard, jo vaig aconseguir treball a Cuba i això va fer que visquéssim moltes d'aquestes experiències junts. Avui Manu és com un germà. També una amiga que em va incentivar i va ajudar molt a fer aquest primer pas i em va donar suport i va sostenir a la distància gairebé tots aquests anys.
Ulisses i els seus homes, en el viatge, van escoltar cants de sirena que gairebé els fan embogir, perdre's, canviar de rumb… T'ha succeït a tí? O potser vas escoltar frases que et van animar a seguir?
La meva mamà sempre em deia: “vós sos lliure, podés fer el que vulguis, però sempre amb intel·ligència”. Una psicòloga em va dir: “és millor penedir-se del que una va fer que del que no va fer. Perquè a més de penediment tindràs el dubte de quin hauria passat”. Sempre em vaig dir a la meva mateixa: “sigues fidel a vós mateixa”. Aquestes són frases que sempre em van acompanyar.
En aquells dies, en 2014 i abans, no hi havia tants viatgers ni nòmades digitals com ara: però hi havia una noia argentina que tenia un blog de viatges- Aniko Villalba- i una família - La Família Zapp- que van donar la volta al món en un acte de 1927 i en el camí van tenir quatre fills. I jo no parava de veure els seus vídeos que em van ajudar a animar-me quan vaig començar a viatjar. Anys més tard, a Amsterdam els vaig conèixer als dos. Aniko es va mudar a Països Baixos quan jo m'estava anant a Cuba i ella va comprar la meva bicicleta. Li vaig ensenyar la ciutat i des de llavors quedem en contacte i cada punt ens veiem. Igual amb la Família Zapp. Quan van estar de visita a Amsterdam vaig anar a conèixer-los. Vaig passar un dia amb ells i els vaig ajudar a buscar llibreries per a vendre el seu llibre. Aquestes voltes de la vida són increïbles. Sentia que havia conegut als meus herois.
Quin és el teu Ítaca, aquest port al qual somies amb arribar o ja has arribat?
Porto deu anys caminant. Va haver-hi un moment en què sortir va ser el somni i ara, per contra, és generar el meu niu. Encara que sigui per a tornar a viatjar però sabent que tinc el meu lloc. Tinc la imatge al cap d'un ocell que està donant tornades perquè està a punt d'aterrar”
Per què Barcelona? Per alguna estranya raó ja volia viure aquí sense conèixer-la. Quan vaig començar la universitat volia fer els estudis de cinema aquí però en aquest llavors no podia. Vaig trepitjar aquesta terra per primera vegada en 2014, uns mesos abans d'anar-me a Colòmbia, en un viatge familiar. Més tard, quan vivia en Països Baixos gairebé vinc a viure aquí en comptes de Cuba. Sempre va ser present, però no va ser fins al 2022 que es va donar l'oportunitat. O em vaig animar. Potser era per això de l'ancora: aquí no tenia ni amics ni treball que m'esperés i em costava fer aquest salt al buit. Sempre vaig saber que Barcelona era una ciutat amb un equilibri perfecte per a mi. Avui més que mai. Reuneix en un sol lloc tot el que he viscut i tot el que m'agrada: Llatinoamèrica i Europa del Nord, bon clima, ciutat i naturalesa, la mar i la muntanya, diversitat cultural. Fins a Gaudí m'interpel·la simbòlicament: tant pel seu amor a la naturalesa com per la seva tècnica del trencadís, amb la qual reconstrueix amb pedacitos del vell trencat, una cosa nova.
Homer va cantar les gestes d'Ulisses en l'Odissea… Com vols tu ser recordada?
El dia que ja no estigui en aquest pla m'agradaria que els meus records es converteixin en una festa, perquè la mort és una part més del cicle de la vida. M'agradaria que em recordin rient, compartint anècdotes divertides... L'alegria i amor mouen al món. Si soc recordada des d'aquest lloc crec que he complert missió en la vida.
El meu símbol és l'espiral. És símbol d'evolució, de creixement. És la vida i el pas del temps, que és espiralado. Hi ha cicles que es repeteixen però mai es passa pel mateix lloc. Es torna però amb l'experiència de l'après. Entendre això va ser com trencar una mica el sistema i els seus mandats lineals de vida que ens la solen contar com una recepta pas a pas (neixes, vas a escola, universitat, treball, família, mors). L'espiral que porto tatuat en el meu cos és la representació d'això i recordatori d'aquell mantra personal: ser fidel a la meva mateixa.
