“Jo vaig néixer per a estrangera. Des de chiquita ho sentia… Així que, des que vaig poder, vaig començar a viatjar amb l'esperança que els viatges duressin molt temps i veure què passava però al final no es va donar que em quedés en el destí. El primer va ser als 24 anys, en graduar-me, em vaig anar a escavar a Israel. Vaig passar un mes i vaig venir a Espanya. La meva intenció era treballar aquí i viatjar per Europa. L'estada només va durar tres mesos i vaig tornar a l'Argentina. Un any i escaig després, em vaig venir 5 mesos a Andorra. Vaig tornar a l'Argentina i ja aquí tenia la idea de continuar viatjant. L'any següent me'n vaig anar a Nova Zelanda, on vaig viure dos anys i mig. Vaig tornar a l'Argentina i dos o tres anys després me'n vaig anar a Mèxic per sis mesos, de voluntariat, però vaig acabar quedant-me dos anys i mig també. Després em vaig anar directa per a Europa i Àsia, i vaig fer un viatge d'un any i tres mesos per diferents països. Vaig tornar a l'Argentina i em vaig venir a estudiar a Barcelona, en el 2019. I aquí estic. No sé si Barcelona és el port en el qual vagi a quedar-me: si sé que és d'aquest costat del toll però… on? No soc la primera migrant de la meva família: els meus besavis eren italians i espanyols: tinc tres quartes parts italianes i una espanyola. ”
Em va portar a partir del meu país la necessitat de voler sentir que viu en un lloc al qual no pertanyo. M'atreu el diferent i, en algun punt, la diversitat. De chiquita també m'atreia: altres idiomes, anar a un lloc on es visqués diferent, veure com es menjava o quins aliments, les coses quotidianes… No busco coses extravagants ni l'icònic, ni com a turista. M'agrada anar i recórrer, el dia a dia, el quotidià diferent d'allò amb què jo em vaig construir o vaig créixer. El meu no era només viatjar un ratito o de vacances: he tornat a l'Argentina les vegades que no he aconseguit establir-me per circumstàncies de la vida… volia tenir una vida quotidiana com si anés del lloc sabent que no ho era.
El meu amor a la diversitat també està relacionat que hagi estudiat Antropologia. Vaig fer l'orientació arqueològica perquè m'agradava el treball de camp, excavar, estar en la terra, els materials… Mai vaig exercir com a arqueòloga i vaig acabar acostant-me més al social. Pensava que no seria així. Em deia: jo amb humans viu però no vull també bregar. Jo volia treballar amb humans morts: m'encantava la enterratoria, els ossos humans… Però la vida em va portar per altres camins. Viatjant i tenint milions de treballs com he tingut en tots costats, he fet quantitat de vincles d'amics, socialització…vaig acabar orientant-me al terapèutic, a treballar amb grups.
Quan partim, ens aferrem a un objecte com a memòria, un amulet per a la sort…
M'acompanya la resolució de rebuig del meu visat d'estudiant, el que vaig tramitar des de Barcelona. Quan em vaig tornar a l'Argentina per a poder intentar-ho de nou, ja si m'ho van aprovar aquesta vegada, vaig transformar aquesta resolució en un decret d'acceptació de la meva residència a Espanya. Vaig dibuixar florcitas, li vaig brodar la paraula ‘Confiá’. Aquest treball el vaig començar a l'Argentina i el vaig continuar aquí. Quan ho vaig acabar ho vaig enganxar en la paret, per a recordar-me enmig del procés migratori i de la incertesa absoluta, que jo sabia que volia quedar-me però no com l'anava a aconseguir. Per a tenir present aquestes coses que no podés controlar i em recordava que confiés, que anava a aparèixer la manera d'alguna forma. De la resolució vaig seleccionar i vaig brodar les paraules que decretaven la residència i l'estada en España”
Ulisses, en partir, va deixar enrere a Penélope i Telemaco. A qui i a què vas deixar tu?
En el viatge, es deixen enrere moltes coses, materials i immaterials. Hi ha robes que continuo guardant a l'Argentina perquè desitjaria poder-les usar –tinc la fantasia que un dia em portaré tot-, adorns de les meves cases, gairebé tots els meus llibres… Coses que tenen tant de valor per a mi que no les vaig tirar. L'última vegada que vaig ser allí vaig tirar moltes però algunes les vaig salvar perquè em vaig dir: “aquestes me les vull emportar algun dia.”
L'immaterial són els vincles i el que això implica: les històries que et perdés de compartir amb aquests vincles. Amb la meva millor amiga, en la distància, tinc un vincle molt quotidià però et perdés en viu i en directe aquest contacte. Quantitat de casaments, de naixements, de fets històrics de la família i de les amigues… no he pogut ser present. Això és el que et resignás a deixar enrere. Hi ha persones que si poden tornar al casament però jo no tenia els diners. Si tornava jo a l'Argentina, em quedava atrapada. Whatsapp o Facebook fan més fluides aquestes relacions ara.
De la cultura mai vaig estranyar res. Com sempre vaig voler ser d'un altre lloc no vaig trobar a faltar. No renego del meu argentinidad i no em sembla malament ni tinc cap problema amb el meu país, però no soc patriota. No ho hauria estat naixent en qualsevol país. Perquè ni el patriotisme ni el nacionalisme encaixen amb la idea del món que tinc o amb la meva opinió sobre les fronteres. Quan viu en un altre lloc, fins i tot aquí que hi ha tants argentins, tinc molt pocs amics del meu país. No faig comunitat argentina. Cada punt m'agrada tornar a aquest espai –escoltaré rock nacional o a un ball folklòric que mai em va interessar estant a l'Argentina-. Cada dos anys, pot passar qualsevol cosa… I ara, com van passar quatre i mig sense anar, em va agarrar que estranyo alguna coseta puntual. M'agrada això perquè m'ajuda a valorar d'on vinc i a mirar-ho amb més amor amb el qual ho miraria sent allà.
Els menjars les deixes enrere però depèn d'on vas. Aquí no: Barcelona les tinc totes. Mat, carn per a rostit, alfajor… aquesta ciutat sembla una sucursal de l'Argentina!
Els antics mariners van creuar oceans amb vaixell, muntanyes a cavall, deserts en camell... El viatge de la dona migrant el fa amb el seu cos i gràcies a ell. Aquest registra canvis, transformacions, sofreix amb els quilòmetres… Què ha passat amb el teu?
·Tinc tatuatges de diferents llocs en els quals vaig viure: de Nova Zelanda, de Mèxic, de l'Índia… tinc un pírcing d'Andorra. D'aquest país també guardo una cremada de marca d'aigua bullent, un tall amb un ganivet per culpa d'una xapata… Però també hi ha marques internes en el meu cos que parlen d'aquest viatge. A Mèxic es va quedar el meu coll d'úter. En el viatge d'un any i escaig per Europa i Àsia, em vaig moure molt i va ser molt intens, vaig sostenir i vaig carregar tot el temps. Estava trencada en arribar a Buenos Aires. M'aixecava cada dia amb un dolor nou: tendinitis en el taló d'Aquil·les, la ròtula desviada, dolor en totes les articulacions… Anava carregant la motxilla, em movia de lloc a lloc… Coses que tenen a veure amb l'edat –no eren 20 sinó 40 anys- i vaig forçar la màquina. Aquest viatge no tenia limiti, en un moment em vaig adonar que l'energia s'estava esgotant, tot el temps avaluava la que em requeriria l'altre desplaçament i llavors em vaig tornar.
Va haver-hi molts canvis a nivell emocional perquè en els diferents llocs he viscut circumstàncies que m'han obligat a créixer. Una part d'aquest procés va ser a Nova Zelanda: estava en un lloc paradisíac, bell, i jo em sentia horriblement malament. La vida estava tan resolta que –vens de Llatinoamèrica, acostumada a haver de resoldre coses tot el temps- de sobte van començar a sortir un munt de coses i vaig passar per un moment fosc i difícil de la meva vida. No sabia què em passava: infelicitat absoluta, dolor, angoixa, una relació de parella horrorosa… Aquí va haver-hi uns aprenentatges. A Mèxic va haver-hi uns altres, relacionats amb el treball que estava fent allà i amb les relacions. També va ser molt important situacions que vaig viure i em van ajudar a veure amb més claredat i arribar als límits d'algunes coses que ja havien d'arribar. Vaig començar a fer un procés d'introspecció més profund i al final tot aquest procés em va portar fins aquí, fins a l'artteràpia. En part aquest era el meu lloc. Em va portar a ser més disciplinada, a entendre els processos i la lentitud dels processos en la vida –abans era més impulsiva i forçava- . Vaig començar a veure els resultats de tenir més disciplina en el treball intern. Tot això em va portar a voler acompanyar a altres persones en aquests processos i fer-ho a través de l'art. Crec que això va ser d'allò més important.
Jo no sento que he canviat tantíssim respecte al que era a l'Argentina. Jo sempre em vestia amb molts colors i com volia: soc conscient que no era el més comú i que hi ha una mirada molt crítica a l'Argentina. Era conscient d'aquest judici i, quan m'anava, sentia que m'alliberava d'aquest pes. Vivia en països on no els importava, en general. Excepte a Mèxic, que és més conservadora la societat i jo treballava en comunitats maies –teníem un reglament de vestimenta- Aquí vaig canviar la meva manera de vestir perquè vaig començar a vestir-me amb roba que em donaven les meves amigues, que trobava en robers… no tenia plata. Usava el que hi havia. Ara que vaig estabilitzar, vaig tornar a la meva forma.
Has travessat tempestes: t'has enfrontat a dificultats i obstacles. Quins han estat?
Hi havia dificultats abans de sortir. Sempre van tenir a veure amb els Visats i la burocràcia, els papeleríos. Sempre ha estat molt difícil.
Com he viatjat sola sempre, el fet de prendre jo totes les decisions és el més difícil. Jo ho haig de resoldre tot. A vegades era esgotador: volia algú amb qui compartir i dir com fem? Pot semblar una boludez el que has de resoldre però no…
No va haver-hi un moment en què em dic “no puc més”. En els últims anys sento que, com hi ha menys energia, tot em dona més mandra. Als 34 anys, a Mèxic, ja em va donar mandra desarmar la meva casa. L'impuls d'anar-me era més gran, lògic. Aquí em va agarrar per començar a buscar la meva base. Sé que està d'aquest costat i sé que no està a l'Argentina. Necessito aquesta base per a anar-me des d'aquí i tornar. El moure'm tot el temps no és per a mi: el que m'agrada és moure'm lentament. Continuo volent viatjar, veure coses… però tot va més lent, ja no desitjo fer-ho cada dos anys com abans.
I si haguessis de tornar…
Ho he hagut de fer moltes vegades: haver de tornar perquè no puc quedar-me on estic vivint. Per a mi això és una presó: torno a l'Argentina desitjant marxar des d'abans d'arribar però sortir de nou no és fàcil. Quants anys pot portar-me? Era el terror màxim per a mi: ho he viscut més d'una vegada. Quan vaig haver de marxar-me de Nova Zelanda ho vaig viure com un exili al revés: jo no volia. Vaig sofrir moltíssim. El difícil de tornar és sentir-me atrapada i ser conscient que no podré tenir la qualitat de vida que tinc aquí.
Sempre hi ha un far que ens manté entre les ones.
Conscientment no sé quin és el meu far. No va sorgir mai al meu cap la possibilitat de no viure així, de no viatjar. El que sí que em passava, quan em cansava de les dificultats –aconseguir els diners, resoldre les coses…- i de les conseqüències, era que em preguntava: per què hauré triat aquesta vida? per què no m'agrada viure a la meva ciutat, tenir un treball en una oficina i anar-me de vacances una vegada a l'any? A vegades sentia que seria fàcil viure així, encara que sé que no és real perquè és una vida i tota vida té les seves complicacions.
Veig que ara vull construir alguna cosa, créixer en alguna cosa… Abans, mai estava prou en un lloc per a construir-me una carrera a nivell professional, per exemple. Mai em quedava en un lloc, anava saltant i en el següent sempre començava de zero. Això implica que ara no tinc una estabilitat econòmica, ni béns. Als meus 44 anys, recentment sento que començo a construir –és la vegada que més temps estic en un lloc i conscientment vull construir perquè he vist amb més claredat què és el que volia fer- Al final, el que desitjo fer és la conjunció de tot el viscut: no parteixo de zero. El que he vingut vivint amb tant de canvi no significa que no estava construint: sí que estava fent-ho, tot el viscut han estat maons, fonaments, del que avui estic projectant. Aquests aprenentatges, experiències, formacions en els diferents llocs… formen part de mi, del que faré. Em va portar molt de temps no sentir que estava perdent tota la meva vida.”
Què has après al llarg del viatge?
En aquest viatge vaig descobrir tot sobre mi : aquest viatge ha abastat els anys fonamentals de la vida, del creixement, de l'experimentar… Vaig aprendre que el viatge o qualsevol viatge poden obrir-te tot un món, canviar una vida però solo quan qui el fa té aquesta intenció, aquesta predisposició. Al llarg dels viatges he vist tantes persones movent-se amb les seves ments tancades, com si no haguessin vist gens diferent. Vaig descobrir que es promociona el viatjar per a obrir la ment, per a obrir el cap, per a descobrir però jo no crec que sigui així. El viatge no et canvia. Sos vós obrint-te i obrint el teu cap a aquests aprenentatges i experiències els que et canvien. He vist persones que feien el mateix viatge que jo i veien una realitat molt diferent o es tancaven més o volien tornar corrent al seu lloc d'origen.
Al nostre voltant, sempre hi ha uns altres. Des que vas decidir migrar, qui han estat els teus aliats i els qui els teus enemics a l'hora de portar endavant aquest desig?
Soc una persona summament afortunada: realment en la gran majoria dels llocs m'he trobat persones meravelloses, a través de les quals m'han arribat oportunitats… Persones que m'han acompanyat, ajudat, prestat… de diferents maneres, incloent-hi la meva família. Sense elles no sé què hauria pogut fer. També em vaig creuar amb gent de merda però és infinitament major el nombre de persones meravelloses.
La meva perseverança, el ser resolutiva amb els meus temps, la força psíquica per a sostenir moltes coses i moltes tempestes, l'impuls i la força en general que tinc m'han ajudat a arribar fins aquí i ser qui soc. Res hauria estat possible sinó m'hauria trobat milions de persones meravelloses, una de les meves grans fortunes en la vida.
Ulisses i els seus homes, en el viatge, van escoltar cants de sirena que gairebé els fan embogir, perdre's, canviar de rumb… T'ha succeït a tí? O potser vas escoltar frases que et van animar a seguir?
La meva mamà era la que tenia frases negatives i limitants perquè a ella no li agradava un carall que jo m'anés. Sempre tirava la seva manotada ofegada –“com viuràs? com t'aniràs en aquesta data? mira que és perillós!”- però després ho processava una mica i m'ajudava moltíssim. Mai ho feia en el sentit que jo no pogués amb això ni atacant la meva capacitat sinó parlant de les dificultats, buscant excuses… Em ve al capdavant una cosa que jo no vaig sentir però la meva mare em va comptar. Quan vaig acabar la secundària em vaig anar a viure sola a una altra ciutat, a estudiar. Tenia 18 anys. Algunes mares de companya de l'escola li van dir que jo no anava a poder. De jove, era molt tímida, molt calladita, molt tranquil·la… Molta gent creia que no podia estar lluny de la meva família, que no m'ho anava a bancar, no anava a poder. Em va sorprendre: per al meu anar-me a la Plata va ser la felicitat absoluta, no volia tornar a Ramos els caps de setmana. Des de l'escola ho tenia claríssim. Jo necessitava un canvi: m'anava a anar a algun costat. Em va sorprendre la percepció que tenien de mi algunes persones, que diferent era de la realitat.
Quin és el teu Ítaca, aquest port al qual somies amb arribar o ja has arribat?
Vull construir la meva base: no tinc un lloc específic però sí que sé com vull que sigui. El meu clàssic somni és viure en un lloc retirat, que no sigui la mateixa ciutat, envoltat de verd. Amb aire, espai, llum, amb taller… amb la mobilitat per a continuar viatjant. Que el meu treball inclogui el moure'm, que contempli això itinerant que tinc, portant l'artteràpia a tots els pobles recòndits. Somni amb retirar-me una part de l'any, brodant, escrivint, ermitana total, a la muntanya. I una altra part del temps, compartint amb la resta.
Homer va cantar les gestes d'Ulisses en l'Odissea… Com vols tu ser recordada?
No vull que diguin que vaig ser valent. Mai vaig creure que ho fos per viatjar perquè per a mi no implicava un desafiament. Sento que sos valent quan feu alguna cosa malgrat la por que et dona.
M'agradaria que quan em recordessin diguessin que vaig aconseguir el meu somni de chiquita: que vaig aconseguir ser estrangera, en molts llocs i temps.
