Vaig estudiar Arquitectura i el meu últim any de la carrera el vaig cursar a França. També vaig treballar uns mesos als Estats Units. Però el viatge que em va portar fins a Barcelona el vaig iniciar al setembre de 2016: vaig sortir per a iniciar un viatge d'estudis. Volia fer un màster de dos anys però després em van oferir fer altre i em vaig anar quedant. Aquí ja tenia tres anys a Barcelona i podia optar a canviar el meu estatus d'estudiant a resident. Al meu marit, que llavors era el meu nuvi, li van oferir un treball. Després a mi també. Així que ens vam dir: “ens estan obrint una porta” i ens quedem. En titular-me al meu país, em vaig quedar treballant en la universitat, en recerca. Va ser aquí que em van començar a pressionar perquè fes el màster. Xile és molt car: vaig fer els meus comptes, em sortia molt millor sortir fora. A més, se m'havia ficat al cap tornar a Europa: allí vaig descobrir que tot el temps m'havien mentit. Es pot tenir benestar social. Jo ho havia vist. El meu pololo no tenia aquest pla però jo li vaig dir: “jo em vaig. Si tu vens, genial”. Als cinc mesos va venir.
En el meu sempre va haver-hi aquest desig de viatge, de migrar. El meu papà construeix vaixells, com a civil, en les drassanes de l'armada. Per treball, li van donar la possibilitat de viatjar molt i jo de chiquita veia els seus àlbums de fotos per Europa, va estar vivint a Israel… jo al·lucinava, deia vull ser aquí, conèixer aquest món. Alguna cosa semblança he fet. Però ni ell ni jo vam ser els primers. Per part materna, tinc ascendència croata. Els meus tatatarabuelos van viatjar a Punta Arenas, on es van casar i van tenir dotze fills, fugint de la guerra. El meu rebesavi amb la filla major van haver de tornar al seu país perquè tenia unes propietats per a vendre. Els va atrapar la Segona Guerra Mundial, i ell mai va poder tornar a Xile: va morir per temes estomacals a Croàcia, per falta de menjar i salubritat per culpa de la guerra... La meva rebesàvia es va quedar amb onze fills sola. La filla major es va quedar sola a Europa, on va fer la seva vida. La va atrapar la postguerra, el teló d'acer… L'any 83, els dotze germans xilens van ajuntar diners perquè aquesta germana pogués tornar a Xile a veure'ls al costat del seu fill major. Després va tornar a Croàcia, on encara viuen els seus dos fills. En el 2012 els vaig contactar i en el 2021 vaig viatjar a conèixer-los: són els meus besoncles. Em van rebre amb abraçades… L'any passat van venir els meus pares i van fer tots els papers perquè la meva mare tragués la seva nacionalitat croata. Enguany vaig ficar els meus papers. Podia treure la nacionalitat croata o l'espanyola. Decidim que el meu marit tragués l'espanyola i jo la croata. En una certa manera hi ha un punt pràctic i un punt sentimental: reconèixer tot l'esforç d'aquests rebesavis que van migrar, que es van quedar solos. Un homenatge a aquestes vides i el seu viatge
Quan partim, ens aferrem a un objecte com a memòria, un amulet per a la sort…
Em vaig venir amb la meva cuter groc de treball. En complir 18 anys, quan vaig entrar a estudiar Arquitectura, m'ho va regalar la meva tia Angélica. I ho he portat sempre amb mi, a tots els viatges, perquè serveix per a tot i per l'afecte que amaga.
Ulisses, en partir, va deixar enrere a Penélope i Telemaco. A qui i a què vas deixar tu?
Sens dubte, enrere vaig deixar família i amics. La meva mamà va quedar en xoc. Sobretot quan se'ns va complir un somni i ens comprem el pis. Es va dir “aquests ja no tornaran”. 14.000 quilòmetres ens separen però els nostres cors estan units i estranyant-nos Sé que si m'hagués quedat allí seguiria la meva línia: sempre vaig ser la rebel, l'ovella negra. Quan era molt noia era un terratrèmol. La meva mare em pregunta com puc ser ara tan tranquil·la.
Però també vaig deixar un trosset de camí professional que m'agradava: quan vaig decidir venir-me, ja treballava com a arquitecta independent i m'anava bé, sobretot en temes de paisatge i patrimoni que és en el que m'havia especialitzat amb els màsters. Em vaig quedar amb ganes de créixer i aplicar això a Xile. Sé que m'aniria super bé. Què més trobo a faltar? Els mariscos saborosos i gegants!”
Estranyo l'arròs de la meva mamà i la carn del meu avi. Ara ni com a carn i no podria provar-la però l'estranyo, estrany tot el que comporta. És diumenge, tota la família reunida a casa dels avis, menjant junts… En la universitat, quan estàvem en els tallers una setmana completa, en la nit, la meva mamà passava amb una olla d'arròs… Tothom li demana la recepta: jo la miro sempre quan cuina, ho fa sense mesures i a la bona de Déu, però li queda el millor del món.
Els antics mariners van creuar oceans amb vaixell, muntanyes a cavall, deserts en camell... El viatge de la dona migrant el fa amb el seu cos i gràcies a ell. Aquest registra canvis, transformacions, sofreix amb els quilòmetres… Què ha passat amb el teu?
A Barcelona, m'he fet tatuatges. Un d'ells, que envolta tot el meu braç, és el skyline de Barcelona (amb tots els edificis importants com la Sagrada Família o l'Hotel Vela). Sempre tinc la mateixa roba: fa 15 anys que tinc una polera que encara ús. La meva manera de vestir ha canviat molt: ara ensenyo el melic el que abans era impossible. Quant temps vaig perdre d'ensenyar-ho si és ben bell! Ara m'he empelotado: porto roba més curta i menys. S'ha relaxat la meva manera de vestir. Ja no hi ha blazers ni carteres. A Xile era la meva època d'oficinista. Aquí, quan vaig lliurar la meva tesi, em vaig posar una cosa senzilla. Era juliol. La meva germana em diu “Aniràs així?” i després va veure arribar als meus professors amb pulseritas, xancletes… I és que no canviarà el que tinc al meu cap per com camini vestida. Em va encantar que aquí als meus professors els tractava de tu, una relació més pròxima. El meu pèl és arrissat però em va donar la ximpleria, em vaig fer la queratina i me'l vaig allisar en una cabellera, un any abans de venir-me. Quan viatge per a Barcelona, estava tan farta de les coses superficials en la meva vida que em vaig deixar la planxa del pèl allí. “No m'ho alliso més”, em vaig dir. Vaig tornar a tomb arrissat.
Has travessat tempestes: t'has enfrontat a dificultats i obstacles. Quins han estat?
Per a prendre la decisió, els diners. Vaig haver d'esperar tres anys per a ajuntar els diners per a venir. A més, m'anava a venir amb Beca Xile que ho anava a completar. Va haver-hi un problema i es va perdre. “Xuta”, em vaig dir, “ja va caure el projecte”. I després vaig pensar: “no Nati, tu et veniu sí o sí. Ara et tocarà més difícil”. Gastava poquíssim. Vaig començar a fer peu de llimona i li ho venia als meus companys de màster. Amb el que treia feia la compra. Així era tot. Abans de la pandèmia, hi havia un munt d'activitats gratuïtes… en tot el gratis, aquí estava la Nati per a conèixer la ciutat”.
Una vegada vaig decidir quedar-me, el més difícil va ser perdre la immediatesa amb la família. La meva mare vi a visitar-me, li va donar un infart a un germà seu i era impossible, pagués el que pagués, que arribés al funeral. Aquí t'adones… Estranyes abraçar-te”
Quan recentment vaig acabar el meu màster, sabia les coses que podia fer a Xile a nivell professional. Vaig pensar tornar per a poder treballar temes de paisatgisme, patrimonial, urbanista… Allí tenia més possibilitats i com a arquitecta independent, que allà és més fàcil. És l'única cosa que em va fer dubtar. La resta m'encanta viure aquí. Potser, a llarg termini, em plantejo tornar però crec que em passarà com una tia que tinc a Madrid: sempre va dir que anava a tornar però és difícil. Com funciona aquí tot no funciona allà. En jubilar-se, la meva tia tenia les activitats gratis, el seu transport gratis… l'estat del benestar existeix! Si tornava a Xile, era tancar-se a la seva casa per a passar la seva vellesa. Allí els avis estan tancats: aquí fins al més pintat passeja al gos o el gos el passeja a ell. Ets gairebé una nosa, la gent no respecta al major allí. La cultura xilena és aspiracionista i individualista. Després del Cop, el van fer perfecte: van deixar a la gent col·locada, el poble cada vegada més segregat, privatitzat tot. La pitjor frase que diuen a Xile és “la gent és fluixa perquè vol”.
Sempre hi ha un far que ens manté entre les ones.
Quan hi ha tempesta, si em preocupo, em tranquil·litzo a mi mateixa i agraeixo. Penso en el que tinc. Encara que soni clixé, em dic: “Nati, pensa que hi ha gent que està pitjor que tu, anímicament o per malalties… el teu són ximpleries, estàs bé” I continu.
Fa poc van venir uns amics de Xile a veure'm. Estàvem conversant i un d'ells va contar una història dels dos. Em va dir que sempre li havia agradat la meva personalitat perquè soc massa optimista. “Estàvem atrapats i tu deies “dona-li, que resultarà”. És cert: tinc una personalitat positiva, m'agrada riure'm. L'altre dia, en el meu treball, una noia em comentava “és que tu sempre andes amb un somriure” i jo “és millor riure que plorar.
Al nostre voltant, sempre hi ha uns altres. Des que vas decidir migrar, qui han estat els teus aliats i els qui els teus enemics a l'hora de portar endavant aquest desig?
El meu papà sempre m'ha recolzat en les meves bogeries. Jo veig a Pancho, el meu marit: va morir la seva mamà, amb el seu papà no s'emporten. Ell està només per a les seves coses. El meu cas és el contrari: el meu papà sempre està amb mi. Això ho sé inconscientment: si passa alguna cosa, si les coses no van bé, torno a la casa dels meus papàs. Però a més tinc la sensació que tinc angelets que em cuiden en el camí. Sempre em passen coses que ho demostren. Per exemple, en la pandèmia jo vaig perdre el treball i Pancho es va anar a l'ERTO. Vivíem en un pis del seu cap: ens va deixar pagar-li la meitat del lloguer.
Vaig tenir un professor que em va dir que no estudiés Arquitectura, que no servia. Em va tirar la maqueta en el taller. Són pràctiques passades de moda, antigues: això de cridar com en els programes de televisió tan de moda ara”
La meva mamà que és aprensiva, la primera vegada que em vaig anar fora, a Florida, a aprendre anglès i treballar per quatre mesos, no em parlava. Si li hagués escoltat, estaria vivint al seu costat i no hagués conegut el món. La meva àvia vivia en un punt, la meva mamà a dues quadres, un germà al capdavant… Volia repetir el model. Al meu papà li van oferir treball a Alemanya quan jo era petita i la meva mamà va dir que no s'anaven, que no es podia separar dels seus papàs. La veritat és que aquesta actitud m'ha creat una inclinació súper segura que em fa ser independent. Sé que sempre estan.
Ulisses i els seus homes, en el viatge, van escoltar cants de sirena que gairebé els fan embogir, perdre's, canviar de rumb… T'ha succeït a tí? O potser vas escoltar frases que et van animar a seguir?
Quan estava a França, van arribar les vacances, volia anar-me de viatge amb els meus amics però no podia ser. Em vaig quedar sola. Em vaig preguntar: et recorreràs Europa o et quedes a la ciutat? Primer, em va fer por perquè en viatjar no estava en un lloc segur, conegut per a mi. Vaig pensar que no era capaç però Pancho em va dir: “Tu pots, dona-li”. Em vaig comprar el Eurail i vaig fer couchsurfing. Dos mesos i mig recorrent-me el continent i quedant-me a casa de gent estranya a dormir, sola. I vaig poder.”
Quin és el teu Ítaca, aquest port al qual somies amb arribar o ja has arribat?
Ara tinc mitja família: somni que es completi amb hijes i perrijes. Professionalment vull tornar a tenir un treball més social. A Xile treballa en inspecció tècnica arquitecta per a projectes. Érem el llaç entre persones d'escassos recursos i el Ministeri d'Habitatge: donaven subsidis perquè poguessin construir-se la seva pròpia casa.
El meu projecte Collage Dimensió, el meu costat artístic, sempre estarà traient l'anegueta. Tenia ganes de convertir-ho en el meu negoci però necessitava més diners: em vaig vendre al capitalisme per un temps.
Des de sempre, tenia el bichito de comprar-me un terreny: o em venia aquí o em comprava un terreny. Em vaig venir i aquí es va donar que em comprés un pis. Som molt avis comptant la plata i tenim el nostre primer deute. Em va generar molta ansietat al principi però després el patée cap endavant: és la vida, és el sistema en què estem, per què et preocuparàs d'aquesta hipoteca? El somni de la casa pròpia que ens persegueix punts.
Sempre vaig pensar que m'hagués agradat viure a França novament. Somni també amb fer-ho en una illa del sud-est asiàtic. El límit és el cel.
Què has après al llarg del viatge?
El que vaig aprendre, va anar per la gent. Em diuen “que valent ets, Nati! Jo no m'hauria atrevit a fer això o l'altre” Mira tu, si soc valent, tinc collons, em dic. Però en aquest viatge també vaig descobrir que era com la meva mamà: de controlar les coses. M'he anat deixant anar, absolutament. Era molt frustrant quan les coses no em sortien com jo volia: doncs ja, ara, no.
He après de les cultures d'uns altres. Des de coses tan petites com que soc experta a menjar amb palitos a coses més profundes: vaig aprendre, vaig conèixer, la història, la cultura dels llocs en què vaig viure”
Homer va cantar les gestes d'Ulisses en l'Odissea… Com vols tu ser recordada?
Amb un gran somriure i sempre estimada.
