De vegades, el port d’origen no és només un lloc físic, també és el moment en què la por i la incertesa ens obliguen a partir, deixant enrere allò que més valorem per protegir allò que més estimem. Què vas sentir quan vas prendre la decisió de deixar Veneçuela?
Jo vinc dels planes veneçolans on havia construït una vida com a professora de química. Compartia amb els meus estudiants no només coneixement, sinó la passió per una vida millor. Tanmateix, les ombres de la violència i la inseguretat es van abatre sobre la meva llar. El llegat del meu avi, un valente canari que va construir la seva riquesa des de zero, ens va posar a la mira de persones que volien aprofitar el caos per apoderar-se del treball dels altres. Les terres, vastes i fèrtils, que el meu avi havia treballat amb esforç, eren objecte de cobdícia en temps de convulsió política. Les amenaces es van fer personals i un dia el destí va trucar a la nostra porta amb notícies alarmants: dos antics estudiants ens van avisar per afecte a la seva professora: "Hi ha ordre de segrestar a la teva filla i la teva neboda". En menys de dues setmanes, amb el cor encongit i la determinació ferma, vam organitzar la seva partida cap a Madrid. Un salt impulsat per l’amor i l’instint de protecció.
Sóc una dona valenta i resolutiva. Davant l'amenaça a la meva família, l'únic camí va ser fer, centrar-me en cada tràmit, en la urgència, en el logístic. Després que van partir la meva filla i la meva neboda, va ser el moment de començar a sentir la tristesa, la ràbia i la culpa per deixar-les un temps soles en un territori desconegut.
No sempre és una persona qui es queda esperant, de vegades són els records, els sons i les olors que ens lliguen a la terra que deixem enrere. Tot i que partim, mai deixem completament aquests llaços que ens van donar identitat. Què representa per a tu aquesta "Penèlope"?
Penèlope, en aquest cas, no era una persona, sinó un cúmul de records i connexions emocionals. La família que jo desitjava no estava en els llaços de sang, sinó en els amics i mentors que he trobat en el meu camí. Francisco Barros De la Torre, un psicòleg que m’ha guiat des de la infantesa, és el meu mentor i confident, l’àncora emocional que em va preparar per al dolor de la partida i els canvis que van venir.
Vaig deixar enrere la calidesa de les menjades veneçolanes, l’aroma del cafè acabat de fer, i els sons de la música llanera que ressonen al meu cor. En cada comiat, vaig deixar un tros de la meva ànima, però em vaig emportar amb mi la força dels records i la promesa d’un futur segur per a les meves filles.
El cos reflecteix cada transformació, i no només els canvis físics ens defineixen. A la pell portem inscripcions de les nostres lluites, i a la carn els rastres dels sacrificis i la fe que ens impulsen. Com ha estat la transformació del teu cos un reflex dels canvis interns que has viscut des que vas deixar la teva llar?
Porto un tatuatge a la meva pell des que estic vivint a la meva nova terra que representa el meu major mantra: "Tot es pot amb fe, esperança i amor; el que queda no importa". Tinc la fe profunda que Déu està sempre amb mi.
El meu cos ha canviat per adquirir més salut, molts quilos se’n van amb les migranyes. Una transformació que reflecteix el meu viatge intern, resiliència i capacitat d’adaptar-me per sobreviure.
Les tempestes del viatge no són només les externes. Sovint, les lluites més grans són les internes i intenten enderrocar la nostra determinació. Què et va permetre mantenir la teva fortalesa i trobar la llum enmig de les tempestes que es van presentar?
Partir no va ser fàcil. Deixar enrere el que es coneixia, tot i que perillós, i llançar-se a l'incert, requeria un valor immens, però no hi havia més opció amb una filla ja en camí. Al nou país, les dificultats van continuar. El primer mes, malalta i sense feina, va ser un repte; l’adaptació, un procés lent i dolorós. Però mai em vaig deixar vèncer. La meva fortalesa ha estat provada una i altra vegada, i en cada tempesta he trobat una llum, un far que em guiava: la meva fe, l’amor per les meves filles i el meu esperit indomable per sortir endavant.
En la teva travessia, com vas identificar els enemics i els aliats a la teva vida?
Els meus enemics no eren només persones, sinó circumstàncies i pors. La violència, la corrupció i la inseguretat van ser els meus majors antagonistes. Però en el camí he trobat aliats valuosos: la meva comunitat escollida, la meva fe i el meu inquebrantable optimisme. En el camí he consolidat la perseverança i la meva capacitat d’adaptació, que han estat les meves millors armes en aquesta odissea.
Què et va fer ignorar les advertències i les veus de dubte per seguir endavant?
El dubte i la por han estat rondant. "No podràs, serà dur". Però també hi va haver veus que em van animar: "El futur està allà, allà tot serà millor". Al meu interior, sabia que havia de moure’m. No hi havia temps per vacil·lacions; la seguretat de les meves filles i la meva pròpia pau mental estaven en joc. Em vaig dir que podia fer-ho, que havia de fer-ho.
Com visualitzes la teva vida cap endavant? Quin és aquest destí, la teva Ítaca?
El meu somni era un lloc de pau i seguretat, un futur on les meves filles poguessin créixer sense por. Incloïa establir un negoci propi, començar de zero i construir alguna cosa nova amb les meves mans. Cada dia, les meves metes m’impulsen cap endavant, cap a un destí millor.
A mesura que afrontem els reptes més grans, solem descobrir qualitats en nosaltres que desconeixíem, una espècie de poder intern que ens impulsa a seguir endavant, fins i tot en els moments més foscos. A mesura que has afrontat les dificultats del teu viatge, quines habilitats o característiques personals has descobert en tu que t'han sorprès i t'han ajudat a superar els obstacles més durs?
He descobert que tinc superpoders al llarg del camí. La meva perseverança, resiliència i optimisme que m’han mantingut a flot durant les pitjors circumstàncies. Cada desafiament em fa més forta, i la meva capacitat de no conformar-me, de ser meticulosa i exigent amb mi mateixa, em permet avançar sense defallir. He demostrat que sempre hi havia una manera d’avançar.
Què has descobert sobre tu mateixa en adaptar-te a noves costums i mentalitats, i com t’ha sorprès la força que has trobat en la teva capacitat d’adaptació?
A Tenerife, vaig trobar una comunitat de familiars i amics que em van recarregar d’energia i esperança. I mentre puc tornar a visitar Veneçuela quan els vents canviïn, és un lloc per recarregar-me i seguir endavant. A Barcelona vaig aprendre que sóc capaç d’adaptar-me a noves costums i mentalitats, i vaig descobrir en mi una força que no sabia que posseïa. Cada dia és una oportunitat per superar-me, per demostrar que puc amb tot el que es presenti.
De vegades, els moments més significatius s’amaguen en els gestos més quotidians, on una experiència inesperada ens pot oferir una nova perspectiva sobre les nostres decisions i el camí que hem pres. En el teu trajecte, va haver-hi algun esdeveniment aparentment senzill que, en viure’l, et va revelar un significat més profund sobre el propòsit del teu viatge?
vaig ser una autèntica heroïna, no només per allò que vaig aconseguir, sinó per la manera en què vaig viure la meva vida, buscant sempre la llum enmig de les tempestes.
